Tren dels amants – lletra

TREN DELS AMANTS

En aquest tren dels amants,

agafar-nos de les mans.

Tu ploraves, jo llegia cançons prohibides d´abans.

 

Una mà t´apreto fort,

l´altre carícies d´amor.

Jo t´abraço mentre plores pel desconsol d´aquest món.

 

Llegint històries d´abans

i cançons de profecía.

La cançó de les balances i del fill estudiant.

 

Tu ploraves per aquest món,

llavors jo no ho entenia,

que afusellaven amants agafant-se de les mans.

 

Afusellaven amants agafant-se de les mans.

tres poesies de genere- lletra

TRES POESIES DE GÈNERE

 

L´abort de quan el negre oblida la fosca.

La derrota del blanc quan nega la llum.

El triomf de quan un convida a l´altre.

La victòria de l´altre quan aprèn de l´un.

 

Siguem un instant infinit i circular

en la dansa amiga del respecte.

 

En la dansa amiga del respecte

un petó infinit dibuixa un cercle.

Quan la pluja apagui la foguera

junts farem les paus a dins del ventre.

 

Cremarem estereotips sense negar cap ventre.

Cremarem estereotips sense negar cap membre.

Només l´abraçada en el camí de conéixen´s.

Només fondren´s en el camí de l´entendren´s.

 

Aprendre de tu que he de ser jo.

No sóc jo aquest mal que ens pesa a tots dos.

 

En la dansa amiga del respecte

un petó infinit dibuixa un cercle.

Quan la pluja apagui la foguera

junts farem les paus a dins del ventre.

 

Siguem un instant infinit i circular

en la dansa amiga del respecte.

Sento un desarrel

SENTO UN DESARREL

Sento un desarrel tant gran i tant profund,

hivern i cara nord en un bosc de solitud.

Sento dins com pi,

escalfor de poca força.

Desarrel, la mala llenya.

Molta flama i poc caliu.

Mai no és vida el sobreviure

de qui no sap on anar,

ni és llar la casa que guarda

el qui viu el desarrel.

És trist camí si sempre es va

al lloc d’on sempre es vé.

No escalfa la llenya que crema

perquè visc en desarrel.

justicia autonoma 2018http://sisu.casa/2018/08/02/justicia-autonoma-2018/

SOBRE RESOLUCIÓ DE CONFLICTES :
JUSTÍCIA AUTÒNOMA I AUTOGESTIONÀRIA
i dels processos de resolució de conflictes avui a casa nostra.

 

Nota: com a “política” entenc tota activitat d’organització social i quan parlo de “justícia” em refereixo a “actuar amb justícia”, és a dir, de manera justa i amb criteri (o amb judici; d’això ve “jutjar”).

CONTEXTUALITZANT
Aquest text sorgeix en un moment de molta i intensa activitat antirepressiva de diversos col.lectius autogestionaris i de la necessitat de donar un punt de vista sobre la forma d’aquesta activitat. No tinc clar que la venjança, la desproporció, les penes punitives o el linxament públic sorgeixin de la reflexió i l’estratègia presa en base a uns objectius. La càrrega emocional, la tensió i l’eufòria que comporten l’autodefensa i l’acció directa, per la solidaritat i legitimitat que ens mou, és obvia i comprensible.

Sembla que no hem tingut temps encara per a un treball més exhaustiu en quant a l’elaboració d’un ideari en aquest àmbit. Aquest text pretén aportar al debat i esperem que serveixi per seguir avançant en la construcció col·lectiva de les idees i accions autogestionàries, que sí que ens representen.
CELEBRACIÓ i AGRAÏMENT
Celebrem que l’autonomia a tot nivell, tant políticament com filosòfica com en la pràctica, creixi i s’enforteixi arreu. Que els projectes es consolidin, cada un sota la seva visió i en la seva lluita. Que s’avanci en la batalla de les idees i en l’acció directa. Que basades en l’autodeterminació i el respecte, els nostres projectes treballin per la convivència i la justícia social.

Gràcies per obrir noves vies d’alliberament relacional i social, noves maneres d’habitar aquest cos, aquest món. Veiem com el moviments socials es fan forts en les idees i consoliden els seus marcs polítics i assemblearis, tant en la presa de decisions com en l’anàlisi i l’estratègia que conformen les seves línies d’acció. Es demostra un cop més que cada comunitat i col·lectiu vol i pot abordar les seves necessitats i vivències fins al final.
Celebrem especialment la determinació i l’esperit materialitzador de les idees: els grups passen a l’acció i per tant són veritablement transformadors. Actuen sobre si mateixos i en plena societat, al carrer i arreu, i sobre ments, cors i cossos. Les polítiques autònomes són serioses, contemplen qualsevol situació i l’aborden, en concordança amb la teoria.
.
ANÀLISI
Reconeixem que en la difícil tasca d’autogovern-nos com a societat, una de les qüestions més fonamentals i complexes que afronta l’acció política autònoma dels moviments socials és la gestació de protocols i processos sobre el fet judicial.

És a dir, de quina manera considera cada col.lectiu que ha d’abordar els conflictes interns i especialment externs, de com s’ajustícia a qui es considera enemic, traïdor, o boicotejador del propi ideari. Veiem que:

-És en l´actitud de justícia i la set de posar cada cosa al seu lloc on es dibuixa l’ideal que proposem. El rigorós exercici de la justícia ens ofereix l’oportunitat de tractar la resta com considerem que se’ns hauria de tractar a nosaltres, perquè el nostre sentit de la justícia es basa en la nostra ètica, que és impersonal i per a tothom.

-La capacitat de tractar a la part oposada, fins i tot la opressora, sense perdre de vista la humanitat i la ètica que busquem en l’exercici de la justícia, és un repte enorme. La màxima kurda “fes dels teus enemics els teus companys” és, de moment, una utopia que tot just aflora en el nostre imaginari.

-La mancança de justícia restaurativa en els moviments socials, en la qual es jutgés amb processos clars i amb el màxim d’humanitat en els casos d’agressió, és pràcticament nul. Així ho demostra l’àmplia documentació sobre els aspectes ideològics i d’acció en contraposició a la manca de treball en les formes d’abordar i solucionar conflictes existents en el si dels moviments i entre les persones. Dit d’altra manera: hi ha un desequilibri entre la feina feta a nivell polític i a nivell jurídic. L’energia destinada a un estudi i l’elaboració de processos i protocols en l’aspecte jurídic està molt per sota de l’elaboració dels idearis filosòfics i polítics dels nostres moviments. Fins i tot l’acció sol ésser un marc molt més treballat que no l’ètic.

-Perdem humanitat enmig de tanta guerra, o sigui, perdem la guerra per manca d’humanitat, en el tracte vers la part opressora.

-Hi ha una tendència creixent en tractar el conflicte des de la òptica de la polarització i la confrontació, més que de la recerca de la empatia.

-Hem arribat al punt on els moviments socials i l´autonomia s’agafen el noble exercici de la justícia per la mà i prenen la responsabilitat d’autolegitimar l’ús de la força física i moral. Hi ha resolucions i protocols sobre com abordar les agressions.

-Podem fer un històric, local i global, per tenir una fotografia de com la humanitat tracta aquest fenomen i veure què en podem treure. Què volem perpetuar i què volem canviar. En què ens volem distingir i avançar.

REFLEXIÓ
Entenem que la decisió sobre com abordar els conflictes, (el que en el model estatal seria el sistema judicial) és el pas intermedi entre les idees polítiques i l’acció directa i l’autodefensa. La proporcionalitat i intencionalitat d’aquesta decisió ha de ser molt curosa: hem de vetllar per no trair els propis valors. Per poder dir “estem plasmant el nostre ideari en l’acció”. Necessitem polir aquest pas intermedi, per assegurar-nos que aquest món que volem l’estem portant a terme.

No necessitem els aparells forans dels estats per fer denúncies ni aplicar persecucions o vigilància, estem preparats per madurar junts i portar la nostra autonomia al límit. Ho podem fer rigorosament, elaborant processos on els nostres actes estiguin en concordança amb les nostres aspiracions com a humanitat. Avançar i aprendre voldrà dir equivocar-se en les decisions, i la critica i la autocrítica seran molt necessàries.

L’avaluació haurà de ser contínua i basant-nos en el fruit de les experiències, les repercussions, podrem ampliar l’horitzó i escollir diverses opcions per a cada situació. Assumim el repte de resoldre pel nostre compte els conflictes, i de prendre decisions molt importants, a vegades greus. No serà agradable ajusticiar ningú. Sabem que és fàcil passar de part oprimida a opressora. Serà nou encarnar aquest rol, que fins ara hem delegat en institucions que no ens representen. Serà necessària una alta dosi de dignitat per no caure en la desproporcionalitat i la venjança a cegues.

Serà necessari desmarcar-nos del punitivisme de les opcions del sistema, actuant d’una altra manera, però definitivament actuant. L’autodefensa necessita la màxima humanitat per legitimar-se a sí mateixa si realment aspira a treballar per a una societat més equilibrada, humana i empàtica. Penes físiques i psicològiques, càstigs, vigilància, ordres d’allunyament… Aquest és el model de justícia del sistema, del model estatal. Volem desmarcar-nos d’aquest model, sense negar la necessitat d’abordar aquest àmbit amb eficiència. No volem substituir un sistema judicial per un d’assembleari que el repliqui. Necessitem exercir la llibertat de decidir i equivocar-nos, aprendre juntes.
QÜESTIONS A ABORDAR
Quines experiències hem tingut als nostres entorns, als nostres col·lectius, als nostres territoris? Com hem resolt els conflictes externs?

Tenim un protocol per aplicar a nivell jurídic i de tribunals, com a pas intermedi entre els objectius i l´acció, a nivell d’autodefensa? Com el valorem? El revisem periòdicament en base a les experiències?

Qui i com té dret i deure de participar en l’elaboració d’aquests i en qualitat de què? Quines veus s’escolten per elaborar aquests continguts? I quines no?A qui considerem capacitat per assumir cada rol del conflicte de manera lúcida? Quines relacions s’estableixen entre un agent agressor, víctima, denunciant, àrbitre, antirepressor…?

Quins conflictes s’aborden i quins no? Quines opressions es tenen en compte i quines no?

Quins són els temps i espais que ens donem per elaborar aquests processos? Són prou formals?

A qui considerem enemic i per què? Què n’esperem a curt, mitjà i llarg termini?

En l’exercici de la justícia social, quin objectiu tindria un sistema de resolució de conflictes? (escarni, venjança, restauració, apropament i convivència, reinserció…)

Podem llistar les faltes i la correlació amb les penes? Com ho farem de manera objectiva? A qui considerem preparat per a fer-ho i amb quins criteris? Amb quins criteris de proporcionalitat ens basem?

Quina part d’aquest procés legitimem que sigui públic?

Com establirem els criteris per a entendre una denúncia com a vàlida? Com s’analitza la participació d’una persona denunciant i quins factors es tenen en compte més enllà de la seva percepció personal de la situació?

Amb quins objectius legitimem denúncies anònimes i públiques?

Quins drets bàsics té una agressora? Mereix un judici just? Presumpció d’innocència? A quina informació sobre el propi procés té dret a accedir una persona jutjada ? Té dret a la informació del curs del seu judici? I a conèixer en què consisteix la pena? I de com s’aplicarà i quan es donarà el procés per tancat?

Què significa i a on porta la desinformació sobre el propi procés per a una persona?

CONCLUSIÓ
Que ho tenim complicat. No hem sigut educats per a fer-nos càrrec del nostre autogovern, ni del nostre lliurepensament, ni de la gestió de les nostres emocions, ni de la resolució dels nostres conflictes. Tenim un llarg camí per davant, i l’autoconstrucció de la ètica de l’individu com a únic vehicle. Tant de bo puguem teixir un món que valgui la pena, on posem al centre les decisions conscients i les persones.

lletra – moriré

MORIRÉ DE VERGONYA

Als insubmisos que no han passat pel tubo de l´estat,

A tots els rastafaris amb roba de soldat.

A totes les gallines que han dit prou i no han post l´ou,

que les seves idees no les paga cap més sou.

A tots els militars que el fusell no van agafar,

El dia que el pillat de turno va voler atacar.

A tots els capellans que la sotana van cremar

quan van baixar del barco per explicar qui era Déu

a cops de pal.

A tots aquells cantants que no volien afinar

res més que les paraules, que la resta ja vindrà.

Al gos que no vol pinso i el gat que es vol suicidar,

que n´està fins el monyo de viure segrestat.

Canto per tots ells

Moriré de vergonya abans que de pena

Ploro tot sovint

llàgrima cau, i rega la terra.

Canto per tots ells

Moriré de vergonya abans que de pena

Tot penja d´un fil

llàgrima cau, i rega la terra.

Al poli que no es poli, ni que visqui a sota el pont,

que les seves idees no les paga cap més sou.

Als companys que ara llauren tot el sudest mexicà,

a l´Exèrcit Zapatista d´Alliberament Nacional.

Als vells que eren mainada quan la guerra va arribar,

la revolta anarquista d´aquell poble català i d´arreu

I a aquell pintor que es va fotre de gana, la història va canviar

pintava paranoies que ningú no va mirar.

Canto per tots ells

Moriré de vergonya abans que de pena

Ploro tot sovint

llàgrima cau, i rega la terra.

Canto per tots ells

Moriré de vergonya abans que de pena

Tot penja d´un fil

llàgrima cau, i rega la terra.

Negres, àrabs, grecs, vascos, sudaques, estudiants, kurds,

la gent omplint les places d´assemblees populars,

patada al cul d´un « jeta», sortir de l´armari, meditar

o deixar una substància o una actitud que et té pillat.

A tots els que curreu de gratis pels moviments socials,

a tots els que passeu gana i no n ´haurieu de passar.

A tots aquells que em deixo i no m´hauria de deixar

Jo els hi canto aquesta canço per no morir de vergonya

en un racó.